La VOLCAT 2013 es presentava com un dels objectius més atractius per nosaltres, pel fet de ser una cursa de BTT per etapes, pel volum de quilòmetres, per la duresa i la tecnicitat dels camins i sobretot, per compartir línia de sortida amb Riders de la talla de Luis Leao Pinto (campió VOLCAT edicions 2011 i 12); Ilias Periklis campió del món de marató (2012) i molts altres professionals.
Etapa 1: Igualada-Manresa
Etapa de 60 km amb 1600 m de desnivell positiu, amb 20 km inicials de pujada per pista, els quals eren suaus i es podia mantenir una bona velocitat mitja, a l’altura de Castellfollit del Boix rebíem l’assistència d’equip, canvi ràpid de bidó i algun gel, aquests avituallaments estaven pensats perquè els teus acompanyants poguessin donar-te aliment i/o beure, és a dir no seria possible sense els team manager que nosaltres els hi diem, dos clients del Biking com són el pare i fill Grau. Un cop passat el punt més elevat del recorregut la etapa es va convertir en senders, trialeres, pujades dures però curtes, zones tècniques al costat del riu…un cop a Manresa, ens feien travessar el pont vell, passar pel costat de les muralles fins la petita plaça del ajuntament.
Etapa 2: Manresa- Cardona
Segona etapa i etapa reina amb 75 km i 2200 m de desnivell, sortida molt ràpida per els carrers de Manresa, no aconseguim aguantar el ritme de 40 km/h del grup gran de davant i cometem el primer error del dia, ja que al km 4 ens trobàvem fent cua en un Sender molt humit al costat del riu, d’aquí passàvem a un altre Sender tècnic amb pedres, fang i molt de vent, el dia es presentava dur, tant físicament com psicològicament. Al km 20 teníem el team esperant per fer el primer avituallament, tot surt perfecte no perdem gens de temps i seguim. Sabíem que l’etapa començava al km 30 en el moment d’agafar el GR 3 direcció Castelltallat, es en aquest punt on la gent comença a baixar de la bici per el percentatge de les rampes de pujada i per les pedres que fan de la pujada de casi 12 km un infern, nosaltres tant el meu company Alex Roy com jo anem fent sense baixar de la bici i a un ritme constant, sent conscients que encara queden molts km i el tram final té alguns punts durs. Km 40 avituallament d’equip, sempre il·lusiona veure la família quan portes 40 km a les cames. Ara tocava baixar així que gasss…però de cop sentim un soroll, rebentada de la coberta, els pensaments són negatius durant uns segons, per sort estàvem a uns 2 km del avituallament així que agafo la bici i cap amunt, el team estava esperant amb la coberta nova, torno cap a baix, la posem anem a inflar i el que ens faltava, trenquem una peça de la manxa, sense pensar’m-ho dos cops agafo la roda i em poso a córrer…arribo a l’avituallament cridant per una manxa aconsegueixo inflar-la baixo corrent canvi ràpid sabent que acabàvem de perdre 45 min…per instint comencem a tirar a ritmes massa elevats, tot era rabia…comença una part de pujades curtes però dures, camins humits on tens la sensació de no avançar, les cames comencen a estar dures i de cop…pluja…en aquest moment pots pensar que tot set posa en contra…però també pots pensar que estem allà que fem aquestes coses buscant la èpica d’aquestes situacions així que apretem les dents ens fem unes rises, en part per falta de glucosa al cervell jajaja i seguim a bon ritme fins Cardona on ens esperava el seu castell amb vistes privilegiades i òbviament el team.
Etapa 3: Sant Llorenç de Morunys- La Coma
Tercera i última etapa, 36 km amb uns durs 2000 m de desnivell. Tan el meu company Alex com jo teníem aquesta etapa com la nostra etapa, ja que sabíem que seria la més dura, ja que portàvem dos dies de moltes hores sobre la bici, psicològicament cansats, però amb moltes ganes de pedalar per un paratge com aquell. Comença l’etapa i baixada «neutralitzada» per carretera a 70 km/h…intentem agafar una bona posició i al km 4 ja estàvem pujant per rampes de més del 15% allà penso que l’etapa serà un infern per tots, però ens sentíem amb cames i sabia que podíem fer un bon paper. Km 10 avituallament d’equips després d’una forta pujada i una baixada per sender. L’etapa estava marcada per 4 pujades fortes i 4 baixades tècniques entre pedres, arrels i fang un plan perfecte per gent que li agrada la BTT. Km 20 últim avituallament per equips, veig que els dos anem bé, miro el meu company, ens prenem un gel i li dic: «gasss fins el final, no?», vam fer el crit de guerra..»apreta los dientes i gasssssssssssssss» a partir d’allà patiment fins el final, on la gent caminava nosaltres fèiem crits de guerra sobre la bici, saps que vas bé quan la gent diu comentaris d’admiració o t’ajuda apretant-te pel seient quan estas patint…km 34 última pujada coronada ara baixada per una trialera amb un somriure, arribem a la Coma i ara si…la VOLCAT 2013 era nostre…potser no tot va anar com volíem, potser no vam tenir aquell punt d’experiència per situar-nos en els bons llocs de sortida, potser no vam saber patir quan tocava o potser la sort no ens va acompanyar…però en aquell moment creuant la meta tot això desapareix, no pots posar un però a tres dies d’autèntic BTT al costat de la teva gent i fent allò que més t’agrada…ara…al creuar la meta vaig prometre tornar i tornar a patir a veure fins on podia arribar.
Per últim, tot això no seria possible sense: Alex, Poti, Toni, Carme, Tere, Marina, Núria, David Team again, Biking point, en general tots aquells que tot i pensar que som uns bojos de l’esport ens respecten i ens animen a seguir aconseguint els nostres somnis.
Gràcies,
